Son Coletes: de barbàrie feixista a memòria antifeixista

L’exhumació

L’exhumació de la fossa comuna de Son Coletes, tan sols una de les que es poden trobar a la comarca del llevant mallorquí, va començar el passat 14 de juliol a càrrec de l’empresa ATICS i es va allargar fins un més després. Així, a partir del 14 d’agost, l’equip responsable del projecte ha seguit amb els estudis antropològics i forenses de les diferents restes que s’han trobat. Es tracta d’un equip format per historiadors, arqueòlegs, antropòlegs físics, metges forenses i geògrafs; un grup de professionals que, juntament amb la feina conjunta d’un bon grapat d’historiadores i col·lectius de recerca, així com també de familiars i víctimes de la repressió, han contribuït a que la intervenció hagi resultat molt positiva.

18 víctimes trobades a l’espera d’identificació distribuïdes en tres síquies i uns agrupaments d’ossos —possiblement col·locats en sacs en el moment de la construcció del nou cementiri—; civils de Manacor i dels pobles dels voltants, entre els quals dues dones enterrades en calç viva i sis milicians. Una bala amb restes de teixit que demostra que fou disparada, restes de vestimenta, dues sabates i objectes personals com una pipa de cigarreta, un encenedor o una moneda soviètica són el balanç d’aquesta primera fase d’exhumació. Aquestes troballes donen testimoni dels centenars de víctimes —al voltant d’unes 400— que hi hagué tan sols a Son Coletes i suposen una oportunitat inqüestionable per a visibilitzar la repressió i promoure una relectura crítica dels fets. 

La repressió

Els episodis de la repressió a Manacor i la comarca del Llevant mallorquí s’emmarquen en el context de l’inici de l’episodi bèl·lic de la Guerra Civil. Amb el cop d’estat del juliol de 1936, comencen les primeres detencions de personatges representatius del mapa de les esquerres illenques, però no és fins que la guerra toca de prop les contrades mallorquines, com afirma Toni Tugores al Mapa de Fosses Comunes de Mallorca (2016:144), quan s’inicia la ràtzia exterminadora.

Amb el desembarcament de l’expedició dirigida pel capità d’aviació Alberto Bayo —amb la coordinació provada entre la Generalitat de Catalunya i del recentment creat Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya— que tingué lloc el 16 d’agost a les costes del llevant illenc, entre Cala Anguila i Sa Punta de n’Amer, comencen els episodis d’execucions a Manacor. Primer, l’escenari és la zona de l’antic cementiri municipal, al Pla de Son Mas —en uns terrenys actualment ocupats pels edificis del Teatre Municipal, les oficines de la Policia Local i un parc municipal. Les fonts, tant falangistes com republicanes, afirmen que al voltant de 200 persones —probablement una dada que cal sotmetre a debat— foren assassinades i cremades en tres fogueres als terrenys del davant de l’antic cementiri.

“18 víctimes trobades a l’espera d’identificació distribuïdes en tres síquies”

Aquesta lògica fou seguida pels escamots falangistes fins el dia 24 d’agost, moment en què es fa insostenible l’exercici exterminador en les citades condicions i es comença a exercir l’activitat en uns terrenys més allunyats del nucli urbà; una antiga zona d’enterrament municipal creada per als casos de pesta bubònica que afectaren la comarca al 1820. Es tractava d’un petit terreny d’una mitja quarterada, envoltat per una tanca de pedra i amb una creu al centre que s’havia posat per a referenciar l’espai com a lloc d’enterrament. És a partir d’aquest moment que la barbàrie feixista apareixerà per sempre lligada al nom de Son Coletes.

Els assassinats de personatges públics de l’imaginari republicà i d’esquerres de Manacor i els voltants foren nombrosos. També són notòries les execucions de milicians i milicianes que participaren en l’intent d’alliberament de l’illa. Molts d’aquest milicians foren anarquistes provinents de diferents zones catalanes, de Menorca i d’altres indrets peninsulars. Havien participat en el derrocament de l’aixecament insurreccional als carrers de Barcelona i havien començat a cuinar el procés revolucionari que es viuria a terres catalanes i aragoneses durant l’estiu del 1936. Aquests milicians, com afirmà anys més tard un dels seus personatges més destacats, Tòfol Pons Tortella (1907-1998), van venir a portar la revolució social a les contrades illenques: “Nuestro objetivo era organizar la revolución en los lugares conquistados. Es decir, que nuestro propósito no era hacer solamente la guerra, sino con ella la revolución, porque sabíamos lo que una República significaba en contenido social y no queríamos arriesgar nuestras vidas para volver a un sistema del cual ya habíamos sido víctimas”. (Entrevista de Rafel Ferrer Massanet publicada a Perlas y Cuevas).

Així doncs, la repressió viscuda no només suposà un atac directe als personatges més significatius de la vida política manacorina o illenca i una desgràcia per a les seves famílies, sinó que resultà ser una eina per tallar d’arrel qualsevol oposició o opció de canvi revolucionari. No oblidem que, si bé és cert que la majoria dels represaliats mallorquins venien de corrents republicanes i d’esquerres, molts dels milicians que van participar a l’intent d’enderrocar el feixisme illenc, no ho van fer amb l’objectiu de defensar l’statu quo republicà, sinó que venien amb la lògica de promoure una revolució social, fet que segurament provocà l’espant tant de les institucions republicanes de l’Estat —que no només es mostraren desfavorables a l’expedició, sinó que en tot moment hi posaren traves—, com, per descomptat, dels sectors més conservadors de l’illa. Ens trobem, doncs, amb un context força excepcional que fou aprofitat per les autoritats colpistes locals per convertir el moment en una autèntica oportunitat d’ofegar la dissidència progressista.

En queda La Memòria

Però la història no s’acaba aquí. Uns deu anys després dels assassinats es comença a construir l’actual cementiri municipal als terrenys ocupats per aquest lloc d’execució. Les obres suposen clarament un intent institucional de —literalment— enterrar el passat sota metres de formigó. Resulta preocupant que  aquestes mateixes institucions, durant molts anys, hagin apostat per “desproblematitzar” els fets i afavorir l’oblit de l’opinió i la memòria col·lectives. Pàgines de censos i llistes arrabassades o documents perduts, traspaperats o fins i tot inexistents són només una llista breu que demostra la complicitat institucional per aconseguir una preocupant impunitat de tots els botxins.

La voluntat de molts familiars de víctimes, historiadores, investigadores o simplement la societat illenca amb actituds democràtiques, però, feu possible la documentació progressiva dels fets i que les reivindicacions de memòria col·lectiva arribessin a bon port. D’aquesta manera s’elaborà una prospecció per a valorar les possibilitats d’exhumació de la fossa de Son Coletes, que resultà en un informe favorable.

“Havien participat en el derrocament insurreccional als carrers de Barcelona i havien començat a cuinar el procés revolucionari que es viuria a les terres catalanes i aragoneses durant l’estiu del 1936”

En aquest sentit, les tasques d’exhumació de la fossa comuna del cementiri de Son Coletes  (Manacor), emmarcades en el context del Segon Pla de Fosses elaborat per satisfer les necessitats d’objectivitzar, dignificar i col·lectivitzar la memòria, són una oportunitat per refer el relat i reescriure la història; una ocasió per fer camí cap a la dignificació de les víctimes i per explicar, amb la crítica que ens ha mancat fins fa poc, el que va passar durant la guerra. Com va dir Cesc Busquets, coordinador del Segon Pla de Fosses, “crec que tot el que sigui explicar el que va passar durant aquella època és un deure de la societat”.