Filosofia política radical per al segle XXI. De com el vitalisme deleuzià i el joc situacionista s’hibriden amb l’acció directa i la comuna habitada a la recerca d’una revolució efectiva.
Pensàvem que el col·lapse del món tal com el coneixem arribaria amb el pic del petroli, les guerres pels recursos i el declivi inevitable del capitalisme. Però el que avui està posant en escac la nostra civilització i accelerant aquest procés és un virus, una pandèmia inesperada amb conseqüències imprevisibles a llarg termini. En el moment que escrivim aquestes ratlles, vivim una caiguda abrupta i històrica de l’economia real i un desplegament de tècniques de control i disciplinàries cada cop més dures.
I enmig de tot això, sempre la mateixa pregunta: què feim?
Trobem que recuperar Tiqqun ens ajuda. L’any 2003 va aparèixer un text anònim, Appel ‘Crida‘, en la seva línia de pensament. S’hi plantejava una estratègia amb vista a una revolució efectiva i s’adreçaven als amics que volguessin engrescar-s’hi. Quasi vint anys després, la ‘crida‘ ens interpel·la més que mai: veiem que és el moment de cercar còmplices per tal de poder-nos organitzar i generar així una força sensible que permeti desertar i crear món en comunitat.
És un text on ja es constata que vivim un gran desastre enmig d’una paràlisi generalitzada. Per a anomenar el desastre Tiqqun usa el terme desert. Descriuen amb ell el progressiu despoblament del món; i és que de fet, ens hem acostumat a viure com si no estiguéssim en el món.
Altres han intentat abans anomenar el desert, amb termes que no perden vigència: l’Espectacle de Debord, el Biopoder de Foucault, l’Imperi de Hardt i Negri. Tiqqun amplifica aquests conceptes: l’Espectacle no fa referència al paper dels mass media i prou, sinó que ens parla del narcisisme d’un jo que és buit i que només viu en la mesura que és reconegut en les xarxes socials. El Biopoder no es limita a la intervenció de l’estat i el capital damunt els nostres cossos (seguretat social, estat del benestar, farmacèutiques…), sinó que posa de relleu el triomf del culte al cos, tractat com un objecte enmig d’una estranyesa física creixent. L’Imperi no sols descriu la xarxa de governs, multinacionals, tecnòcrates i entitats financeres. L’imperi agafa especial força justament allà on «no passa res», on tot «funciona normalment». On regna l’hostilitat, l’absència de situació. I és que la metròpoli contemporània és un continu deambular de cossos que no es miren, interaccions amb màquines que ens anul·len, smartphones arreu. Individus sense lligams, totalment dependents del mercat, que van aguantant, desposseïts de qualsevol món autònom. Blooms: és així com Tiqqun els ha anomenats.
En un context com aquest, ara accentuat per la situació d’excepció del Covid, l’Appel segueix vigent. Just a les antípodes de les ideologies i les identitats, fa una proposta estratègica basada en allò que «ens va bé» a cada moment. Sense lligadures morals de cap tipus, simplement adoptarem tot allò que ens ajudi a augmentar la nostra potència i lluitarem contra allò que li posi traves. No hi ha diferència entre política i oikonomia, no hi ha idees teòriques per una banda i gestió del dia a dia per l’altra. El que es pretén és constituir-se com a força, en un encontre de formes-de-vida. La nostra força és l’esdevenir, la creativitat per tal de formar una estratègia amb tot tipus de recursos que ens funcionin aquí i ara. Aquesta estratègia fuig de la típica disjuntiva entre ofensiva i construcció, que és una fal·làcia. No hem de triar entre atacar (sabotatge, vaga salvatge…) o bastir defenses (cooperatives, menjadors comunitaris, xarxes de suport mutu…); les dues accions es complementen i es necessiten mútuament.
Per tot això, esdevé crucial que ens organitzem. En una situació de guerra civil mundial entre formes-de-vida incompatibles (enemics) és crucial cercar encontres amb formes-de-vida que ens permetin generar comunitat (amics). Organitzar-se és fer que passin coses; provocar aliances i establir vincles que generin situació, que facin que quan ens llevem al matí el dia sigui tangible, real. Es tracta de generar un nosaltres, reconeixe’ns com a amics i compartir una posició.
Per tant, «organitzar-nos» no té res a veure amb el fet de crear una «organització». De fet, Tiqqun, se separa explícitament de l’esquerra. Una esquerra que, amb les seves «organitzacions» estructurades, intenta oposar-se al capitalisme però no fa més que administrar el desastre. Tiqqun cerca crear una vida política en què els vincles, les maneres, els espais i els temps esdevenen en funció de la situació, de les persones, del moment. Organitzar-nos vol dir just això: prendre partit des de la situació, en el seu si.
Des d’aquesta posició orientada cap a la vida, organitzar-nos implica necessàriament constituir-nos en «força material autònoma». Això vol dir generar i tenir el control dels propis recursos vitals (aliment, energia, medicina, habitatge…), posar en comú tots els mitjans efectius dels quals disposem. Tiqqun en diu «crear món», sortir del procés de valorització capitalista.
Podem concloure que la política clàssica, la de les organitzacions, fa abstracció dels cossos de cadascun de nosaltres. És l’escenificació de negociacions i reivindicacions entre individus que no tenen un món sensible; perquè se separa família, empresa, temps lliure… com tot d’aspectes «no polítics» que es gestionen en l’esfera de l’economia. L’Imperi ha aconseguit així una doble escissió: entre política i economia; i entre l’esfera privada (en què puc pensar el que vulgui) i la pública (en què he d’obeir). En canvi, la política tiqquniana, la d’organitzar-se, és creació d’un món sensible nostre. Parlam de generar comunitat on no operi el liberalisme existencial del «cadascú fa la seva vida». Fer comunitat és tornar a unir grups de persones amb els seus medis d’existència i els sabers associats. Refer relacions on no operi la mercantilització. ¿Qui no ha pensat mai viure així?
Tiqqun situa el punt de no retorn, la sortida del desert en la intensitat del llaç que cadascú pugui establir entre què viu i què pensa. La lectura de Tiqqun ens fa pensar; ara és el moment de trobar com trencar files.
Glossari |
Nosaltres. Una posició compartida per un conjunt de formes-de-vida. No constitueix cap grup delimitat, sinó que inclou a qui se senti interpel·lat pel fet de coincidir amb certa posició. Així és com entenem el nosaltres que dona nom a aquest periòdic. Forma de vida. Unitat humana fonamental, allò que afecta a cada cos, la seva polarització íntima. Una forma de vida és capaç de convertir-se en força seguint la línia d’increment de la seva potència que es presenta en cada situació. Bloom. Forma de vida crepuscular dels subjectes anònims contemporanis: singularitats qualssevol, buides, que poden sucumbir al nihilisme passiu de la nostra època, però que alhora tenen el potencial d’estar disposades a tot. Guerra civil. Situació en què ens trobem immersos de manera permanent, en la qual entren en joc les diferents formes-de-vida, ja sigui amb aliances (amics) o amb enfrontaments (enemics). L’estat modern és l’intent (fallit) de pacificar la guerra civil. Amic / enemic. Nocions eticopolítiques: amic és aquell a qui m’uneix una elecció; una posició tal que quan augmenta la seva potència, la meva també ho fa. Enemic, simètricament, és aquell a qui m’uneix una desavinença tal que quan la seva potència augmenta, la meva es debilita. Hostis / hostilitat. L’hostis és la no-relació; allò que no pot ser conegut singularment (ja que si ho fos, tornaria amic o enemic). Per extensió, l’hostilitat és l’esfera de no-relacions del règim imperial, en la qual sent que no puc desplegar la meva potència però tampoc no hi reconec cap enemic concret. Comunitat. Experiència que es dona quan en un mateix lloc i moment, dos o més cossos es veuen afectats per la mateixa forma-de-vida, es troben. La comunitat em posa en contacte amb la meva pròpia potència. |
Registre d’una presència:
1999. Apareix el primer número (autoeditat) de la revista Tiqqun, a l’entorn de l’Assemblea General del campus de Jussieu, a Paris. Obren un local al carrer Saint-Abroise, número 18, lloc de reunió de grups del moviment estudiantil i seu de la redacció. Els articles, d’un compromís polític radical, tenen un estil poètic amb influències del Situacionisme. Amb ells s’obre una línia filosòfica que influirà en els moviments okupa i autònom.
2000. De l’interior de Tiqqun sorgeix el primer projecte d’escriure una «crida» signada pel Comité Invisible. De totes maneres, hauran de passar set anys abans que la primera publicació del CI vegi la llum.
2001. Apareix el segon número de Tiqqun. Amb aquest nom es publicaran llibres confegits a partir de textos extrets de les revistes. També s’usarà «els tiqqunians» per a designar la gent que comparteix uns plantejaments que comencen a tenir gran acceptació en l’entorn filosòfic radical. Mentrestant, es manté el local de Saint-Ambroise, on destaca una rica biblioteca amb una fotocopiadora gratuïta que treu fum. El soterrani està habilitat a l’efecte d’allotjar «amics» visitants.
2001. Alguns de Tiqqun són a les manifestacions contra la cimera del G8 a Gènova. Afronten els carabinieri; els llancen llambordes i còctels Molotov.
2003. S’escriu l’Appel, un text anònim que tendrà un fort impacte. Aquest és un moment en què els textos de Tiqqun s’escampen i es difonen dins el moviment autònom francès. D’aquí sorgeixen diverses experiències de comuna.
2005. L’esperit de Tiqqun s’estén cap a la regió del Limousin, entorn del poble de Tarnac, al Massís Central francès. Una part dels fundadors de la revista comença una experiència autogestionada que gravita al voltant de la granja Le Goutailloux i d’una botiga de queviures associativa.
2006, març. Gent de Tiqqun participa en l’ocupació de la Sorbona i de l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials, on tenen lloc forts enfrontaments amb la policia, que en surt malparada.
2006. Un resquill de Tiqqun s’instal.la definitivament a Tarnac, per tal de fer realitat l’objectiu que va fer néixer la revista: «Recrear les condicions d’una altra comunitat.». La biblioteca de Saint-Ambroise es va traslladant cap a la comuna i al local es convida una antiga membre d’Action Directe (grup armat autònom dels anys ’80), que munta una llibreria anarquista fins al tancament definitiu de l’espai, el 2008.
2007. Publiquen La insurrecció vinent, recentment traduït al català pel fogar de traducció àvol fembra. Aquest és el primer llibre signat pel Comitè Invisible. Podríem dir que el Comitè Invisible, com a punt d’enunciació, és la cara exotèrica d’allò de què Tiqqun és la cara esotèrica. Posteriorment, publicaran dos llibres més: À nos amis (2014) i Maintenant (2017).
2008. Detenen nou persones de «la comuna de Tarnac» acusades d’associació criminal amb objectius terroristes en relació a uns sabotatges a les línies del tren d’alta velocitat franceses. Els imputen també per haver escrit La insurrecció vinent.
2011. En el marc d’una trobada coneguda amb el nom de El gir anarquista, un dels acusats de l’«affaire de Tarnac» fa una conferència a la universitat New School, a Nova York. Tal vegada sigui la primera vegada que els pogueren veure públicament.
2015. El darrer element de Tiqqun abandona Tarnac.
2016. Les idees i pràctiques de Tiqqun i del CI assoleixen un punt de quasi–hegemonia dins el moviment contra la Loi Travail. Aquest fet no va ser mai cercat d’una manera deliberada. Justament permet fer-nos una idea de la potència que aquestes dinàmiques tenen a l’hora de crear fenòmens emergents.
2012-2018: Uns quants tiqqunians participen en el moviment zadista que viu i lluita a la ZAD (Zone À Defendre) de Notre-Dame des Landes (Nantes) contra la construcció d’un aeroport. Participen en tots els disturbis.
2020. Hom treballa en el confegiment del tercer número de la revista Tiqqun.