Les defensores mesoamericanes de drets humans enfront de la pandèmia capitalista
Text: Marusia López Cruz | @MarusiaLC
Il·lustració: Petita lechatrose | @petitalechatrose
A Amèrica Llatina, com a altres regions del món, la pandèmia ha resultat ser el pretext perfecte per augmentar l’autoritarisme. Cada país del continent conta la seva pròpia història i particularitats i, fins i tot, podem veure esforços legítims a alguns del que presenten un tall més progressista per afrontar l’emergència sanitària sense recórrer a la repressió. No obstant això, a tots els casos, la resposta a la pandèmia, lluny de permetre un canvi de paradigma, està servint per profunditzar les desigualtats, afavorir els interessos del gran capital i normalitzar la por i el control social.
En termes generals, els governs han actuat davant la COVID-19 en congruència amb el model econòmic i social que fa segles que manté la regió fortament ancorada a una crisi estructural. Un model capitalista d’herència colonial enfront del qual Europa es mostra sovint complaent, ja que li permet perllongar el saqueig i espoli dels nostres territoris; un model que se sosté en el racisme i el patriarcat per explotar els cossos, les vides i el treball de les dones i pobles originaris i mantenir els privilegis d’una minoria voraç.
El confinament i altres mesures han resultat a la pràctica una restricció de l’activisme polític sense precedents a èpoques recents. Mentre les empreses extractives han estat considerades activitats essencials i no han deixat de funcionar, les organitzacions, moviments socials i comunitats en resistència s’han enfrontat amb tota mena d’obstacles per seguir amb el seu treball. Un treball que resulta imprescindible en moments de crisi.
A Hondures, fou decretada la suspensió de drets i garanties constitucionals -fins i tot la llibertat d’expressió- i s’ha intensificat la violència contra les comunitats Lencas, Garífunas i altres que històricament han lluitat contra l’espoli de les empreses extractives. En aquest context, cinc activistes garífunas romanen desapareguts des del passat 18 de juliol, quan se’ls varen emporar de les seves cases uns individus que portaven armilles de la “Dirección Policial de Investigaciones”.
A Xile, les forces policials han seguit cometent tota classe de violacions a drets humans i s’ha enfortit la repressió contra el poble maputxe. El govern xilè va permetre la sortida de la presó d’un terç dels presos del país a causa de la COVID, però va deixar tancats a 26 presoners polítics maputxes que es troben en vaga de fam i en condicions molt preocupants.
A Colòmbia, malgrat el confinament, les xifres de persones assassinades amb la complicitat o l’autoria de les autoritats de l’Estat es multiplicaren de forma catastròfica. Aquest any han estat assassinades almenys 200 líders socials i s’han produït més de 50 massacres.
A diferents països, activistes i organitzacions han hagut de tramitar salconduïts per poder dur a terme el seu treball comunitari i d’acompanyament a víctimes, i en moltes ocasions han estat detingudes o interrogades. Els Estats han posat especial èmfasi a reprimir o restringir les accions de protesta social, fins i tot quan s’ha tractat de crides desesperades per pal·liar la fam que ha començat a afectar moltes comunitats.
Tota aquesta lògica repressiva s’ha acarnissat amb les dones, en particular amb les que dia rere dia lluiten per la dignitat i els drets de les seves comunitats i aixequen la veu contra les injustícies. De la mateixa manera que a altres indrets del món, Europa inclosa, el confinament no ha detingut els feminicidis, l’altra gran pandèmia que persegueix al món sense que s’aixequi una alerta mundial i que, a més, les ha obligades a confinar-se amb els seus agressors. Són les dones les que han assumit la crisi de cures que la pandèmia ha fet evident, carregant damunt les seves espatlles el sosteniment de la vida.
La Iniciativa Mesoamericana de Mujeres Defensoras de Derechos Humano, ha emès des de març d’aquest any 94 alertes per violència contra dones activistes: assassinats, detencions arbitràries, campanyes de desprestigi a xarxes socials, repressió de protestes públiques i altres atacs que usualment vénen marcats per la misogínia, la violència sexual i altres agressions masclistes. Set companyes defensores de drets humans han estat assassinades durant aquest període.
Emperò, malgrat aquest panorama i enmig de tota aquesta violència, les dones activistes, les seves organitzacions i comunitats han impulsat accions que desafien les mesures imposades i aposten per altres paradigmes. Contra la lògica del distanciament social s’han activat xarxes comunitàries i veïnals de solidaritat i suport mutu, olles col·lectives, rebost solidaris, cultius per afavorir la sobirania alimentària, accions de salut comunitària que recuperen els coneixements ancestrals. Contra els intents d’usar la por i les prohibicions per silenciar la protesta social, les dones aixequen la veu a les xarxes, a les finestres de les cases i als carrers dels barris, demostrant una vegada rere l’altre que la rebel·lia no es confina. Contra mesures socials insuficients després de dècades de destrucció neoliberal i governs segrestats per poders fàctics aposten cada vegada més per formes autònomes d’organització i participació social. Posant la cura de la vida al centre es construeixen xarxes de sanació per cuidar dones en risc.
A diferència d’allò que governs i altres poders mundials fan, les activistes llatinoamericanes estan construint alternatives que apunten cap a un canvi sistèmic. Saben per experiència pròpia que la sortida a aquesta crisi mai serà emprant el mateix model que, fins ara, només ha menyspreat la vida i ha prioritzat els interessos d’una minoria sobre la majoria de les dones, pobles i territoris.