Text: macià blázquez | professor de geografia de la uib | @maciablazquez
Il·lustració: soma | @soma.marc
Molts col·lectius ecologistes debaten sobre la transformació territorial deguda al turisme, a les Illes Balears i a d’altres espais intensament turistificats: d’aquí a prop, a la costa peninsular o les Illes Canàries; o de més enfora: Venècia, Amsterdam, la República Dominicana, Costa Rica o Bahia, per posar l’exemple d’una nova ciutat de 40 hectàrees, Aguaduna, que es pretén urbanitzar amb capital dels Matutes.
Les denúncies i les propostes de la gent agreujada promouen la discussió política que s’expressa, aquí a Balears, al @GOBMallorca, @Terraferida, @ALBA_SUD, @AssBarrisDT o @Tot_Inclos. Aquest ecologisme social lliga l’expressió territorial de la turistificació amb la despossessió que es deriva dels processos d’acumulació de capital. La ciència fonamenta aquests debats i també es nodreix dels seus fruits. De manera que sovint elabora anàlisis que li donen rigor acadèmic, però que només es posen a l’abast a publicacions minoritàries. De manera que si pretenem aprendre amb la reflexió col·lectiva i compartida, fora de les capelletes dels setciències, ens cal fer-nos preguntes per al debat. Aquestes primeres idees poden servir com a carta de convit.
Quin patró espacial mostra el turisme balear?
Un tret cridaner dels canvis recents al turisme balear és l’extensió territorial del seu àmbit de negoci. Al primer boom es crearen nuclis turístics de sol i platja, com espais monofuncionals per aquest consum en massa. A aquests indrets, la indústria turística té la seva factoria a l’hotel, com a punt d’arribada d’una cadena per produir experiències personals (que és el que ven el turisme). Aquesta cadena de producció i consum lliga aerolínies de vols xàrter, paquets turístics d’operadors i agències de viatges, o la conversió del temps d’oci en una oportunitat de negoci.
En el transcurs dels anys, s’han consagrat més espais al mercat turístic. Els tècnics en màrqueting en diuen d’això “posar en valor” per “crear producte”. Sense pretendre esser exhaustiu, apunt un grapat d’àmbits espacials especialment afectats per l’extensió territorial del turisme més enllà dels nuclis turístics de sol i platja: el camp, la mar i la ciutat. Al camp, en primer lloc, es converteix el foravila en una altra mercaderia turística. On hi havia hagut hortes, sementers i safareigs, s’hi fan xalets, piscines, jardins d’urbanització difusa, hotels de luxe, camps de golf, polo o hípica. El mateix passa amb la mar, al segon lloc del nostre llistat. Augmenta el nombre d’amarraments per embarcacions recreatives de gran eslora, les instal·lacions portuàries són de cada dia més només per a qui té més doblers i el fondeig envaeix els racons de la costa més verge (allà on els aborígens ens refugiam de la saturació turística). Per últim i en tercer lloc, la ciutat es gentrifica. Resumim així l’expulsió de qui és més pobre. L’habitatge dels barris més atractius és presa del capital turístic per al lloguer, a les botigues dels carrers més comercials les ocupen les franquícies, i les places i els carrers de vianants es converteixen en una mercaderia més per ampliar les terrasses dels establiments turístics. Els barris menys afavorits tampoc no es lliuren de l’expulsió de les classes socials més desfavorides. Amb el desnonament, per exemple, a Son Gotleu, i perquè hi pega la COVID, o a Punta Ballena de Magaluf i al Baleneari 6 de la Platja de Palma perquè els turistes de menys poder adquisitiu s’excedeixen en els seus hàbits.
Què s’hi cuina a la rebotiga?
El turisme té una rebotiga –o una sala de màquines, tal vegada millor dit– molt pudent. Rere la seva màscara d’indústria sense xemeneies, precisa molta d’obra púbica, que és fortament consumidora de territori, minerals, aigua i energia. Em referesc a: aeroports, ports de mercaderies, autopistes, depuradores d’aigües residuals, potabilitzadores i dessaladores per a l’abastament d’aigua, incineradores de residus, gasoductes, esteses elèctriques… i encara moltes d’altres canonades soterrades més! Com el seu mateix nom indica, aquestes infraestructures les proveeix l’administració pública, a càrrec del doblers de tothom que paga imposts. D’altra banda, si resseguim la geografia dels fluxos de materials i energia de la indústria turística, se’ns mostra la deslocalització dels seus inconvenients vers les regions més desfavorides del món: d’allà on extraiem minerals i on es pateixen les conseqüències dels nostres residus (com passa, per exemple, amb la pujada del nivell de la mar o les sequeres vinculades al canvi climàtic).
Qui en treu més benefici d’això?
El negoci turístic està lligat estretament a l’immobiliari i al financer. Dit en poques paraules, els fa de tapadora perquè el turisme ven la imatge més beatífica. L’anàlisi del seu rerefons així ens ho demostra. L’expansió territorial abans esmentada és només el reflex de la circulació de capital. La nova urbanització turística del boom balear fixava capital local –de cacics, comerciants, industrials i estraperlistes– i internacional de molt diversa procedència, com ara procedent d’operadors turístics principalment britànics i alemanys. L’ampliació més recent de l’abast geogràfic també ha implicat el desembarcament de noves fonts de capital especulatiu: bancs, fons d’inversió i de pensions, els mateixos turistes que abans s’allotjaven a hotels i ara volen invertir en segones residències, narcotraficants, màfies dedicades al tràfic de persones o intermediaris dedicats al rentat de doblers negres. Qualsevol element de l’entorn construït pot ser ara un bé amb el qual especular: hotels sencers, suites, xalets, equipaments esportius, o fins i tot projectes fracassats o llicències d’obres!
No se’ns escapa que els inversors especulatius d’arreu han de menester sicaris locals a la base de la piràmide. Això vol dir que alguns d’entre nosaltres assumeix funcions d’aconseguidors des de dins de les principals institucions locals: bufets de tècnics, polítics, acadèmics, associacions empresarials, administracions públiques o fins i tot a les organitzacions socials. Alguns casos de corrupció arriben a fer-se públics, però no són res comparat amb el volum total de les pressions exercides per les camarilles favorables a l’especulació urbanística.
Qui n’és més perjudicat?
Competint, com ara en aquests negocis, és clar que perquè algú tregui tant de profit hi ha d’haver algú que perdi. Resumidament, surten perjudicades: les considerades classes socials subalternes, la col·lectivitat i la resta de natura. El sistema capitalista es fonamenta en l’explotació laboral, amb la flexibilitat negativa de la força de treball. La indústria turística paga salaris mitjans més baixos amb més precarietat que a d’altres sectors; i si la crisi amenaça amb fallides i tancaments, com ara arran de la pandèmia, la comunitat assumeix l’aplicació de mesures pal·liatives amb subsidis i assistència social. La col·lectivitat també assumeix els serveis essencials, financerament i emocionalment; com ara la sanitat, tan visible durant el confinament, perquè el mercat no aporta solucions a les necessitats bàsiques en aquestes circumstàncies. Una darrera damnificada és la natura, que és la nostra comunitat estesa d’iguals. Així ens ho ha fet veure la pandèmia de la COVID-19 o comença a demostrar-nos-ho també l’emergència climàtica. Potser sobreviuria la humanitat sense la resta de la natura? Malgrat això, fem servir l’entorn perquè engoleixi els residus de la indústria turística i la proveeixi de recursos (minerals, aigua, biodiversitat…), que extraiem i malbaratam com si no hi hagués un demà, tot i que sovint són irreemplaçables.
Quins canvis afloren al territori?
La empremta territorial de les inversions especulatives, característiques de les transformacions més recents, es fa visible de diverses maneres. El capital es fixa en elements ostentosos, que serveixen per simbolitzar la riquesa dels especuladors, perseguint el prestigi social. Amb aquesta dèria adquireixen, reformen, modernitzen, ocupen i exhibeixen: possessions, iots, xalets, apartaments i hotels de luxe… En segon lloc, la rendibilitat de les seves inversions no persegueix tant fer negoci amb economia productiva, com sí es feia a l’hoteleria industrial amb la prestació de serveis d’allotjament. La rendibilitat de moltes noves inversions al territori és especulativa, basada en els guanys financers, fiscals o pel benefici que s’extreu de la seva compra-venda. Un darrer tret que de cada dia s’accentua més i que afecta el territori és l’exclusió social. Els rics es reserven els llocs més privilegiats, vora la mar, a la ciutat històrica o, fins i tot, a urbanitzacions tancades amb seguretat privada. Amb la pandèmia s’afegeix encara més segregació socioespacial. La població sotmesa a condicions laborals i de vida més precària es conté al marge, als indrets més desfavorits, que és allà on pega amb més força la COVID-19.
Què perdurarà i què canviarà territorialment al turisme, després d’aquesta pandèmia?
Les Illes fan de refugi en temps de turbulències i així passa que se’ns tria per posar a recer fortunes i aixoplugar-se de tensions socials i ambientals. Aquests darrers mesos de pandèmia hem vist augmentar el nombre d’avions privats arribats a Balears. Com també ho fa el negoci del turisme de luxe i l’adquisició d’immobles per part d’inversors internacionals a la cerca de refugi pel seu capital i també del contagi per a les seves famílies. Per altra banda, aquest estiu els nuclis turístics de sol i platja han estat pràcticament buits. Es tracta d’entorns urbans que ocupen indrets privilegiats i això els fa ésser cobejats pel capital especulatiu. És per això que s’ha canviat la regulació urbanística i turística d’ençà de la crisi de 2008, que ara permet vendre habitacions d’hotels o convertir-los en oficines i d’altres negocis. Altres destinacions turístiques de masses han experimentat aquests mateixos canvis, i s’han convertit en nuclis urbans més multifuncionals i residencials. Els amos dels negocis ja reclamen canviar el model turístic per acceptar només clients rics. I aquest és un discurs que arrela entre molta gent. Fins i tot se’l fan seu ambientalistes amb visió parcel·lària, que donen prioritat a la defensa dels vestigis de natura amenaçats per l’empremta de la humanitat, sense considerar qüestions de justícia social o de sostenibilitat global. Si la seva arcàdia ecoturística es fa realitat, potser encara ens convertiran en un paradís fiscal, fet a mida per a persones riques. Així ens podran fer participar en la distòpia, convertint-nos en “illes d’ordre i por, enmig d’un oceà d’entropia i pobresa”, en paraules de José Manuel Naredo.
Què aporten els moviments socials en defensa del territori?
El gaudi i l’estudi de l’entorn ens aporta serenor, admiració i estimació per la resta de la natura, i ens fan entendre que hi formam part. Així trencam el dogma que ens pretén éssers superiors, deslligats de les limitacions biofísiques per obra i gràcia de la ciència i de la tecnologia. L’articulació d’iniciatives col·lectives eleva aquest repte al debat públic, amb les eines a l’abast: publicacions, ús de les xarxes socials, mobilitzacions, denúncies, iniciatives legislatives populars… Tot i les seves paradoxes, l’ecologisme ha empès iniciatives reeixides de defensa del territori: la protecció d’espais naturals, l’establiment de moratòries urbanístiques i turístiques, la reversió de guanys amb imposts com ara l’ecotaxa, l’establiment de figures de planificació territorial per procediments públics o la persecució de la corrupció immobiliària.
Tot fa pensar que seguirem essent un laboratori privilegiat per aquest negoci: immobiliari, financer i delictiu, emmascarat de turisme. Però també pens que podem contribuir a evitar perseverar en els errors; al menys, aportant més informació i idees al debat, per aprofundir en la radicalitat democràtica que ens ajudi a contraposar la demanda de més justícia social i ambiental.