En la casa grande. Relats contra la presó i la repressió
Text: Pere J. Garcia Munar | @pjgarciamunar
En Pep Capó Rosselló –Pep Punki pels amics– és, possiblement, un dels millors escriptors actuals d’aquesta terra. En la casa grande (Calumnia, 2019) és el seu tercer llibre de relats breus després de Canciones para Elena (Insomnus, 2009) i Vivo en la Soledad (Calumnia, 2015). El llibre és fruit de tot un procés i sorgeix de la necessitat de contar les seves vivències després de treballar gairebé cinc anys a la presó com a tècnic de manteniment a una d’aquestes empreses enormes que fan de tot a tot arreu.
– El teu llibre és de ficció o real?
És com els anuncis de pel·lícules d’Antena 3 de les tres del capvespre: basat en fets reals. Algunes coses les he canviat per augmentar el dramatisme o per mantenir l’anonimat. Són coses que he vist.
– En el llibre, tot i que es diu En la casa grande, fent referència a la presó, també tractes temes ambientats a la guerra civil o, fins i tot, dediques algun relat als nazis.
Tenia dos o tres relats que no tenien a veure amb la presó, però sí amb la repressió i hi encaixaven. La presó és només una forma més de repressió. El llibre va sobre això: la repressió.
– Perquè fas un llibre sobre aquesta temàtica?
Per temes laborals vaig trobar-me treballant a la presó. Vaig adonar-me que fins que no ets a dins, no tens ni idea del què és realment. Vaig pensar que havia de contar les coses que veia. Perquè és un món que ningú coneix a no ser que hi hagis acabat pres o que siguis funcionari i no t’interessi que es sàpiga.
– Quina rebuda ha tengut el llibre a la presó?
Sé de presos que l’han llegit i els ha agradat. I també tenc notícies de funcionaris que han llegit quatre frases i ja no han llegit més, perquè saben el que contaré i no els interessa. Fins i tot terceres persones em van demanar si m’havia arribat una denúncia que suposadament alguns funcionaris m’havien de posar. Però també és cert que algun funcionari que conec m’ha dit que tot el que cont és real.
– El pròleg l’ha escrit na Margarita Sotomayor, una ex-presa.
Teníem amics en comú. Ella necessitava contar el que havia viscut allà a dins i jo necessitava que algú que hagués estat a dins confirmés el que jo havia vist només anant-hi a treballar. Una de les meves pors quan li vaig donar el llibre era que me digués «no has entès res, això no és la presó». Però al pròleg queda clar que el que jo vaig viure era real.
– Retrates la vida a la presó bastant dura.
És dura i crua. 10 anys a la presó és moltíssim més que al carrer. La rutina, que cada dia sigui igual, les mateixes quatre parets, veure les mateixes cares sense poder desconnectar… els 10 anys es multipliquen per deu. He sentit dir molts cops que si tenen piscina, pista de futbol, que són a un hotel… Però la piscina no la poden emprar, només la tenen neta per si ve algun polític a fer-se una foto. El camp de futbol és el pati on passegen 100 presos al mateix moment. Les instal·lacions no es poden gaudir. Tot està massificat.
– Al llibre parles de la droga a la presó. Però no com a evasió ni divertiment, sinó com a mètode de repressió.
Els positius que s’han detectat a dins la presó són sempre per excitants com la cocaïna. Per heroïna, per cànnabis o per tranquil·litzants no hi ha positius. Només es persegueixen les drogues que desperten. És una eina més per reprimir. Aconseguir tranquil·litzants és molt senzill, els metges els recepten fàcilment si els vas a plorar un poc. És ben bé com passa a fora. Drogues com l’heroïna han estat emprades pels estats per adormir a la població més activa.
– Al llibre expliques que va arribar un punt en el que tu t’adonares que ja no eres el mateix, que t’estaves transformant allà a dins.
La gent que vaig conèixer els tres primers anys la veia com a persones. L’any i mig següent ja eren números. Ja no em creia el que em contaven. Quan em feien alguna confessió o em contaven coses de les seves vides ja no els creia. No ho veia com a real. Arriba un moment que no els veia com a persones. Els havia deshumanitzat i vaig decidir deixar la feina.
– Això els passa als funcionaris?
Allà qui té privilegis són els funcionaris. Són la llei. Un funcionari pot fer el que vulgui. Davant d’ells els presos han d’acotar el cap i dir “sí, senyor” a tot. Les queixes per aquests abusos les presenten davant els mateixos funcionaris. A més, és una professió molt endogàmica: viuen al mateix barri, es casen entre ells, els seus amics són funcionaris… Mallorca és molt petita i tenen por de trobar-se cara a cara al carrer amb les persones que han abusat.
– Parlant de privilegis, molts cops has fet referència als privilegis que tenen alguns presos. Els polítics, per exemple.
Si els presos tenen diners i contactes al carrer, la vida allà és molt més fàcil. Els contactes poden ajudar als funcionaris i aquests als presos. També, si tens diners, pots ajudar a altres presos i aquests ajudar-te a tu a integrar-te a un món que mai havies pensat en el que hi acabaries. Perquè si vius a la Soledat, creixes pensant que pots acabar a la presó, però si vius a son Vida penses que mai te tocarà a tu.